Clavo les mans en l’aigua, clavo amb ànsia
els capcirons al ventre de la fosca
i tanco els punys i noto com s’escolen
la sang del món, el nèctar de la terra,
la saba i la saó i la puixança
humitejant la pell, negant-la tota;
i sento que se’m fixa dins les temples
amorosit per una nova albada
l’afany de perdurar dellà dels segles.
I vull esdevenir per sembrar amb fona
la voluntat de ser que em corre per les venes.
divendres, 27 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada