FONAMENTS PER UNA CARTA OBERTA ALS CATALANS I CATALANES

"Unir-nos no! Ajuntar-nos, SI!!! Cap a la Independència de Catalunya (no del país de les meravelles)
La unió es un parany per la lluita independentista.

Des de la convocatòria a la manifestació del 18 de febrer per la PDD fins els referèndums del 13 de Desembre, hem avançat força en la construcció d’un nou moviment social i polític per assolir la Independència de Catalunya i dels països Catalans.

De fet, tan sols es tracta d’un moviment de masses per l’alliberament nacional. Res de nou en la Historia dels darrers tres segles.

Aquest moviment independentista és per alliberar Catalunya, no el país de les meravelles. La societat esta bastint un moviment social, pacífic i democràtic, per assolir una nova realitat estatal en el concert de les nacions lliures. Ho estem fent des de la Catalunya que tenim, amb els seus sectors socials, econòmics, politics que s’expressen en partits, organitzacions socials, corrents ideològiques, filosòfics, etc.

Ho estem fent, barrejant als vells militants i dirigents de d’Independentisme, que tenen el mèrit d’haver aguantat en la travessa del desert, quan èsser independentista significava que et tractessin de terrorista o malalt mental, però també, es tracta de militants plens dels vicis dels aparells partidistes i dels grups petits i en permanent autodestrucció. Aquesta munió de persones tossudes i coherents amb els seus principis, s’estan barrejant amb milers i milers d’homes i dones que no venen de la militància, encara que si de la majoria de les organitzacions culturals i socials; i aquesta amalgama nova no cristal·litzarà en un nou cos militant d’un dia per un altre. Hem de ser pacients i respectuosos, acceptant les diferencies i desacords.

Quan arribem a la Declaració d’Independència, haurem d’encetar una altre tasca Històrica, la convocatòria d’una assemblea constituent, amb la fi de redactar la Constitució de l’Estat Català i amb el poder de sancionar-la i obrir el procés d’elecció de les autoritats del nou estat.

Quan arribi aquell moment, deixarem d’estar junts, caldrà confrontar les idees i conceptes d’estat de tots els sectors socials i per tant politics, i també dels sectors econòmics, des de les classes socials treballadores, avui en dia dividida entre la aristocràcia obrera d’estil de vida europeu i els nous proletaris, els immigrants i els mileuristes, fins els sectors de la burgesia que acceptin quedar-se en Catalunya.

I la confrontació serà indispensable, per assolir la diversitat de la qual resulti una estructura jurídica política que doni cos al nou estat.

Però això encara esta lluny. Per arribar a aquest escenari, hem de lluitar i marxar junts.

NO ens hem d’unir, no hem de resignar res. Cadascú ha de treballar per la Independència des de la seva identitat, des de les seves particularitats i defensant els seus interessos. Allò que fa poderós aquest moviment, no es cap somni ni cap il·lusió, no compatriotes.

Allò que ens fa poderosos es que els interessos dels empresaris, escanyats per els impostos reials i estatals, minvats en la seva capacitat d’inversió i desenvolupament tecnològic, aquestos interessos burgesos coincideixin amb el moviment obrer català que demana un marc laboral de Catalunya, coincideix amb els petits empresaris i que reclamen la fi de l’espoli, i tots plegats coincideixen amb els sectors seriosos de la immigració en reclamar la competència d’immigració per a Catalunya.

Jo soc trotskista, lluito per la Independència per que estic convençut que la única forma de derrotar a l’ imperialisme es assolir l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles. I coincideixo en aquesta lluita amb l’Oriol Pujol portaveu de CiU, i puc seure al seu costat i treballar per els referèndums.
Que pot ser l’Oriol Pujol s’ha fet revolucionari trotskista, marxista leninista? Que potser jo me convertit en liberal? Doncs no, ni l’un ni l’altre hem de deixat de ser allò que som, i no deixarem de ser cadascú allò que som, perquè no cal, per treballar i lluitar plegats, exactament al contrari.
Aportem els nostres particulars punts de vista a aquesta lluita alliberadora.

NO ENS HEM UNIT, TAN SOLS ESTEM JUNTS fins la Independència.

El discurs de la UNITAT es un parany trampós, donat que els enemics, els de fora i els de dintre, sempre trobaran elements per anunciar la ruptura de la unitat. Els dirigents del nou moviment català d’alliberament nacional son els que son, tenen les idees que tenen i no venen del no res. Tenen unes formes de fer política, tenen les seves visions del camí cap a la Independència. I es totalment legítim que així sigui i s’ha de respectar. Si un referent pensa que ho ha fet millor que tothom, benvingut sigui, ja aprendrem d’ells o aprendrem a posar-lo en el seu lloc si es tracta d’una pedanteria. Si un dirigent pensa que s’ha de formar un nou partit o una nova aliança electoral, esta en el seu dret i es legítim que ho faci i se l’ha de respectar.

Cadascú ha de fer allò que cregui convenient. I a mes a mes ens hem de Coordinar, no ens hem d’unir. La coordinació no es obligatòria, si un grup pensa que aira millor sol, doncs que ho faci, això es la Llibertat compatriotes. Ja ens passarà comptes la realitat i el temps posarà a cadascú al seu lloc.

Un moviment com el que estem bastint es pluriclassista, transversal, i molt divers. O preferim tornar a les cavernes dels indepentistes minoritaris, entre els quals es filava tan prim el discurs ideològic que sempre havia algú que tenia el catalanimetro (aparell de mesurar el catalanisme) i sempre deia que ell era l’únic català de debò i la resta eren botiflers, tots, fins i tot la seva mare.

Marxem JUNTS, cadascú amb les seves idees i posicionaments. Estem en el bon camí, no deixem que mans interessades, vesin unes gotetes d’amargor en el nostre barril de mel, conquerit amb esforç, tenacitat, acció democràtica i pacifica.

Respecte i llibertat.

DIEGO ARCOS"