Martí Anglada: 'Fins abans de la consulta d'Arenys, Catalunya es veia a Europa com una part d'Espanya'

Entrevista a Martí Anglada, corresponsal europeu de TV3. Llicenciat en Dret i Ciències de la Comunicació, ha estat cap d'Internacional dels Serveis Informatius de TV3 i és a la cadena des de l'inici de les emissions diàries, el 1984. Anglada destaca el ressò de la consulta d'Arenys de Munt al món.

És el primer cop que TV3 té una persona dedicada a ser enviat especial full time?
A veure, no és ben bé ser enviat especial, perquè no estic un dia a Nova York, un dia a Pekín i l'altre a Ciutat del Cap. Ja hi ha gent que ho ha fet! Sobretot per agències de notícies o alguns corresponsals estrella de la BBC, de llocs en conflicte. El que tenim és un corresponsal europeu, una feina itinerant per Europa. I en aquesta mesura hi ha una permanència, no és com el típic enviat especial que aterra i parla del que sigui. Es tracta just del contrari, de tenir algú molt especialitzat en temes d'Unió Europea i, com que no hi tenim corresponsalia, doncs també amb un accent especial en Alemanya i l'Europa de l'Est. Fins ara només teníem corresponsals a Brussel·les, París i Londres. És itinerant, clar, perquè tan pots anar a parar a Berlín com a Moscou com a Budapest. Bàsicament visc entre Brussel·les i Berlín, però per exemple, la setmana vinent anem a Frankfurt, Estrasburg, (30/11) Copenhague, a la inauguració i la cloenda... En un mes hauré fet quatre viatges. És un ritme de viatge fins i tot saludable. Hi ha alguna vegada, ho reconec, que et queda una setmana diabòlica. Al setembre en vaig tenir una que cada dia em tocava ser a un lloc diferent! Però és una excepció. Jo ho veig com un incentiu, vaja, per a mi aquest tipus de corresponsalia és molt atractiva i que havia desitjat llargament.

A mig camí entre l'enviat especial i el corresponsal fix. Quines avantatges té sobre enviar a un especialista a cada lloc?
Altres cadenes estrangeres ja tenen des de fa temps corresponsalies amb ambició continental! Una cosa no treu l'altra. A Copenhague, en els dies importants, del 16 al 19 de desembre, hi anirà un equip de TV3 que ja ha treballat molt en temes de medi ambient i canvi climàtic. Jo només hi aniré a l'obertura i la cloenda. Aporto la visió europea, l'impacte que té una determinada notícia en l'economia, la política o la societat dels altres països europeus. És una forma de mirar, la meva! Després cada temàtica pot tenir un especialista! I en funció del pressupost i l'envergadura de la cadena i la importància de cada notícia, la direcció d'informatius pot decidir que val la pena que hi hagi les dues mirades, com passarà a Copenhague. També hi ha temes que jo no hi vaig i en canvi hi envien algú de la redacció.

Si augmenta l'abast de la corresponsalia, dificulta la contextualització i documentació per al periodista.
No entenc què em pregunta. El repte és estar informat, tenir curiositat i poder respondre ràpidament sobre temes molt diversos. Jo he estat 14 anys fent informació internacional a la ràdio, amb el Bassas, i allà cada dia podia tocar el tema que fos. A dos quarts de set del matí es mirava el panorama mundial i es decidia un tema, i jo n'havia de poder parlar amb propietat a tres quarts de vuit. Perquè vegi la gimnàstica mental que requeria. Vivia amb una immersió total! Sóc una gran lector de webs i diaris i també passo moltes hores al dia escoltant ràdios i mirant televisions. Passo una gran part del dia absorbint informació. Als llocs on tenim corresponsal no em caldria estar tan atent, però ja ho faig per esma. Vaig ser tres anys corresponsal a Londres i des de llavors no he deixat d'estar al dia en política britànica. Ni en la italiana, que no he abandonat mai més després dels anys de corresponsalia a Roma.

És, doncs, una corresponsalia feta a mida? No hi ha tants currículums com el seu.
La resta de corresponsals europeus, de mitjans estrangers, que em vaig trobant tenen un perfil molt homogeni. Sol ser un periodista sénior, perquè un que comença no pot fer-ho, que haurà sigut abans a més d'un i de dos països europeus i una gran experiència. A mida seria si jo hagués dictat quins països vull i quins no. Qui aposta per això, busca un periodista sénior que ho tingui molt per la mà.

No sé si es tracta que TV3 ha decidit aprofitar que té aquest capital humà per establir la corresponsalia europea o a la inversa, ha buscat la persona.
A mi m'ho van oferir i jo vaig estar molt encantat d'acceptar-ho. Fa temps que m'hagués agradat fer-ho, però no ha estat possible fins que no han trobat un substitut per mi com a cap d'internacional. Quan la direcció vol una cosa, tot és molt més fàcil. Si jo la vull, em puc passar deu o dotze anys volent-la! Vam engegar-ho la primavera passada, jo vaig ser cap d'internacional fins a l'abril. Ara farà set mesos que funcionem, però amb normalitat des del primer dia.

Abans em deia que dedica tot el dia a informar-se.
No només d'Europa! Tot allò que passa al món és important i ens pot afectar. Miri, per exemple, sobre el canvi climàtic. Qui són els grans partners d'Europa? Xina, Brasil, Estats Units, Indonèsia... Al món no se li poden posar barreres informativament, Europa et dóna un prisma però s'ha de mirar al món sencer.

No és molt difícil conciliar?
Conciliar amb què?

Amb la seva vida personal, clar!
La meva vida personal és la meva feina! No sé si l'entenc. A mi m'agrada molt aquesta feina i ara tinc unes condicions personals que em permeten fer-la. Però la meva dedicació no m'impedeix conciliar amb res, tret és clar de la limitació que els dies només tenen 24 hores! Si en tinguessin més, tindria més temps.

El Grup Barnils ha emès un informe sobre el marc referencial de TV3 i asseguren que és un marc molt estatal i menys català. Creu que és cert?
Jo li parlaré de la meva feina, no sóc crític de televisió. Jo miro al món amb ulls catalans, perquè són els que tinc. Sóc perfectament conscient de quins són els ulls amb què miro i qui públic m'ha de veure, que és el que parla la mateixa llengua que jo. A TV3, des que va néixer, fem informació internacional vista amb ulls catalans, feta des de Catalunya i explicada en català, o sigui que més clar l'aigua. No entenc ben bé la crítica del grup Barnils, almenys en l'àmbit internacional.

Arran de la prohibició dels toros i les consultes independentistes locals, sembla que el debat sobiranista de Catalunya va arribant a la premsa estrangera. Té la percepció que s'entén o es comprèn, a Europa, el debat català?
El problema de Catalunya, a Europa, és tenir una existència encara borrosa. La comparació és amb Escòcia. Escòcia existeix de forma natural. Començant per coses tan populars com el futbol i, com que Escòcia té selecció, existeix. A part d'això, té un govern que s'ha posat com a objectiu fer un referèndum, que no té data però és al programa electoral. Això posa sobre la taula un problema polític i amb un calendari, que li dóna el factor d'actualitat. Catalunya en aquests moments no té ni una cosa ni l'altre. Ja li faig jo el resum: als escenaris europeus es parla d'Escòcia i no es parla de Catalunya.

Per exemple, als articles sobre les curses de braus, que han fet furor a la premsa anglosaxona, s'ha tractat Catalunya de provinciana i ha quedat explícita una alta desconeixença de la cultura i la identitat pròpies dels catalans.
A vegades des de dins un no n'és conscient, però si féssim una corba del coneixement de Catalunya fora de casa nostra, seria una corba clarament descendent. Almenys fins fa molt poc, perquè el referèndum d'Arenys de Munt va ser informació destacada al Financial Times, i feta amb rigor, per exemple. És lògic que els tòpics informatius sobre Espanya, doncs, prevalen i tendeixin a diluir, a tapar i a fer ombra sobre realitats específiques com la catalana. És un problema de comunicació, de projecció exterior... és un problema complexe. L'assignatura del coneixement exterior de Catalunya encara no s'ha aprovat.

I des de la Unió Europa, com es veu Catalunya?
Fins abans d'Arenys, Catalunya es veia com una part d'Espanya. No hi ha un coneixement tan clar de la diferenciació, ni hi ha una possibilitat clara de referèndum, doncs és més fàcil per a un tecnòcrata europeu anar a les realitats típiques i les divisions administratives, així que ens veuen com una comunitat més.

Tant se'n va parlar, d'Arenys?
Se'n va parlar un parell de dies. I va sortir al Finantial Times, que és el diari més llegit a Brussel·les per les institucions europees i va ser una forma de recordar que existim, que ens anem movent i que hi ha una actualitat política, uns interlocutors nous...

Vostè que porta 31 anys fent informació internacional, com visualitza la propera dècada. Ja han començat a sortir anàlisis augurant una dècada força de dretes, en la línia dels anys vuitanta, amb l'ascens de polítics liberals o democratacristians com Merkel, Sarkozy, Barroso, potser Cameron a Gran Bretanya, Berlusconi que es resisteix a caure...
No crec que sigui una característica de la dècada sinó de la crisi i en general de la conjuntura econòmica. Quan hi ha problemes econòmics, hi ha molts països europeus que confien més en governs de centre-dreta. Així que sí que hi ha hagut un cert moviment cap a la dreta. Quan impera l'abundància i el problema és la distribució de la riquesa, també com un pèndol el continent bascula cap al centre-esquerra. L'electorat ara mateix està més inclinat a dipositar la seva confiança, la seva fe, en governs de centre-dreta.

A Europa, en els propers anys, de quins gegants mundials sentirem a parlar?
Europa no passa per un moment massa esplendorós, certament. Hi ha hagut una presidència de la UE molt activa i productiva, la de Sarkozy, i ja veurem què passa amb l'arribada dels conservadors britànics, però les esperances d'impuls europeu durant la propera etapa són mínimes. En canvi, la resta del món està donant líders d'alçada o almenys d'importància històrica. El cas d'Obama als Estats Units ha estat un autèntic punt d'inflexió històric i el líder del Brasil, Lula da Silva, també ha estat molt important. És una llàstima que per culpa de la Constitució vigent no pugui ser reelegit, perquè el país ha fet una embranzida econòmica, social, de millora interna, des de la fam a l'educació... El Brasil durant els anys de Silva s'ha convertit no ja en una potència regional sinó gairebé una de les emergents mundials. A Europa malauradament no tenim aquest pes.

I Rússia, Índia i Xina, que són els tres gegants clàssics?
També, però en una dimensió més col·lectiva, no tant de grans líders. A Xina el gegant és el politburo de partit comunista, no el primer ministre. Xina ha tingut un paper central en la sortida de la recessió i la crisi l'ha col·locada en el centre. Ja està al centre. En la reunió bilateral amb Estats Units, fa poques setmanes, no s'ha arribat a cap acord esplendorós, però els temes que hi havia sobre la taula són els clàssics de dues potències que estan al centre de l'actualitat econòmica mundial. Tot i aquest protagonisme, encara no té el desplegament polític que pot arribar a tenir i per tant encara té molt camí per endavant. A l'Índia també hi ha un molt bon líder ara, però és una persona de molta edat i si tingués deu anys més potser sí que podria haver col·locat a l'Índia com la següent potència emergent.

(Font: Crònica.cat)