dimarts, 1 de desembre del 2009

Opinions

Aprofitem per deixar-vos un artícle d'opinió i la rèplica al mateix. Tots dos extrets de l'Avui.cat, No deixeu de llegir-los, són realment interessants:

La malaltia infantil
Raimon Ribera

La independència de Catalunya ha de ser una conseqüència, un fruit, un producte, un derivat, un resultat de la força de la catalanitat, de la potència i extensió del sentiment nacional català. La independència no és, no ha de ser, una "causa". La causa és la identitat catalana, l'enfortiment i la difusió de la catalanitat.

Una determinada manera d'entendre i practicar l'independentisme ens pot distreure de la tasca de construcció de la catalanitat. Pot orientar les nostres energies cap a un camí que no porta enlloc. Perquè la independència no s'aconsegueix a base de desitjar-la, de proclamar-la, de demanar-la, de reivindicar-la ben fort. Ni s'aconsegueix a base de raonaments demostratius dels seus avantatges de tota mena o de la justícia de la seva causa. Això acostuma a convèncer només els que ja estaven prèviament convençuts. Determinats gestos independentistes ens poden deixar molt engrescats i satisfets, però no comporten cap avenç vers la independència.

Hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d'aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d'aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre "els catalans" i els que no ho són. Pot afavorir que s'identifiqui la pertinença a la catalanitat amb independentisme. "Només els independentistes són veritables catalans, només ells són purs i bons catalans" és un arriscat clixé que pot ser assumit tant des d'una banda com des de l'altra.

"Com més s'afebleix la catalanitat, més s'ha de radicalitzar la nostra posició": heus aquí un altre clixé que pot ser a l'origen de la onada independentista actual, ni que sovint quedi soterrat per la reflexió "Espanya ens maltracta, no ens queda més remei que la independència". Estaríem davant d'una fugida endavant que ens estalviaria les dificultats i els esforços associats a la tasca d'impulsió real de la catalanitat. És cert que hi ha un moviment de fons en determinats sectors socials de Catalunya vers l'independentisme, però la seva naturalesa, extensió, manera de fer i consistència potser no són les pertinents per avançar realment vers la independència. Parafrasejant l'intel·ligent, despietat i astut Vladímir Ílitx Ulianov, el coneixement de la personalitat i les habilitats del qual potser fascinaria més d'un independentista, podríem arribar a dir que hi ha un independentisme que és la malaltia infantil del catalanisme.

Per on passa la tasca, dura i complexa, d'enfortiment real de la catalanitat? Passa per atraure i compartir. Atraure les persones que no se senten catalanes envers la catalanitat. I això no es fa a base de demostracions i discursos, si més no en un primer moment. Es fa a través de l'impacte emocional en aquestes persones. Un impacte emocional que no passa per parlar de Catalunya i les seves bondats, sinó per oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat.
I passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin amb la catalanitat. Passa per oferir, des de l'àmbit de la catalanitat, coses ben fetes. I aquí és on no n'hem sabut prou. No hem sabut oferir models prou atractius. Hem preferit sovint les grans proclamacions abans que una tasca lenta, feixuga, poc gratificant, que requereix una tenacitat i paciència poc habituals. I que no compta amb cap garantia d'èxit, però que, tot i això, es fa, perquè té ple sentit per ella mateixa; es fa per convicció, per amor al país. Hem confiat massa que factors externs ens farien la feina (l'àmbit laboral, l'ascensor social, etcètera).
Enfortir la catalanitat passa, doncs, per atraure persones, però passa també per compartir amb elles el projecte. Per compartir el procés de construcció de la identitat present i futura de Catalunya. No podem oferir un producte acabat, predefinit, que s'accepta en bloc o es rebutja: es tracta d'oferir realment la possibilitat de crear plegats un projecte de construcció nacional. Un projecte que hereta una història, una tradició, per recrear-la en el present i projectar-la al futur, tenint en compte les característiques del nostre món i les qualitats i preferències de tots els que participem en la construcció del projecte.



La malaltia infantil del catalanisme
Quim Torra

El professor Raimon Ribera publicava ahir en aquestes pàgines un article que alertava sobre l'independentisme com la malaltia infantil del catalanisme. Bàsicament, afirmava que l'independentisme només s'adreça als convençuts, que allunya potencials interessats, que juga als purs i als bons, i que, en definitiva, no porta enlloc. És un article intrigant perquè a mesura que el vas llegint penses: ara el senyor Ribera ens aconsellarà sobre quina ha de ser la manera per reforçar la identitat catalana que ell predica, però la sorpresa arriba quan conclou que el que cal és provocar un "impacte emocional", oferir "experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat".

Hi ha una línia de pensament pervers a Catalunya que es dedica a qüestionar el full de ruta dels independentistes, quan el que s'ha examinar és on ens porta la ruta equivocada dels autonomistes, dels pacients i tenaços integradors de la catalanitat difusa i del seny etern o dels independentistes del segle que ve però que curiosament mai no troben el moment oportú perquè es faci realitat el seu somni prohibit tan anhelat. No per res, però si alguna cosa coneixem ara per ara són els esplèndids resultats del peixalcovisme i el tacticisme, l'encaix i la pedagogia, les renúncies i els pactes convulsius, la paciència i la responsabilitat.

És cert que si ens situéssim a començaments del segle XX, trobaríem com un grup de catalans va decidir gairebé inventar-se un país, contra un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l'esforç i la feina ben feta (o Noucentisme). En aquella Espanya putrefacta i a la deriva aquests ideals eren irresistibles per a qualsevol mentalitat educada i liberal. Metges, filòlegs, advocats, pagesos, economistes, botiguers, mestres i escriptors van adonar-se ben aviat que la construcció d'un país, del seu país, només es podia fer des d'aquell corrent ideològic que segava cadenes i aspirava a fer realitat una certa manera civilitzada d'estar al món, entesa en termes europeus. Sense el catalanisme no hauríem sortit de la província on ens tenien pasturant. Aquesta és la clau per entendre-ho.

Doncs bé, avui som molts els que pensem que només l'independentisme pot aspirar a fer la mateixa tasca que el catalanisme va fer el segle passat. I treure'ns de la comunitat autònoma on ens tenen pasturant. Aquest "impacte emocional" que demana el senyor Ribera ja només es pot assolir des de la idea absoluta de llibertat -i republicanisme- que batega en el moviment independentista. Lògic, hem après dels nostres fracassos. El catalanisme reformista queda enrere, incapaç d'entusiasmar ni a les nostres tietes àvies, que badallen només de sentir-ne parlar. Avui, la corda que fa vibrar l'esperit del poble, l'única manera que podem realment fer atractiu el futur de viure amb normalitat, i per tant en català, passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin no amb la catalanitat, concepte en caiguda lliure, sinó amb la llibertat, la dignitat i el patriotisme. És a dir, amb la independència. És a dir, amb ser part del món.

Per això cal acabar amb el catalanisme, malaltia infantil que hem de superar d'una vegada.

(FONT: Avui.cat)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada